Cables de la Humanitat

El bo d'en Victorino Planells diu en una carta que publica avui la premsa local que els cables elèctrics i telefònics donen mala imatge al barri eivissenc de la Marina, i que s'haurien de retirar. Normalment, jo hi hauria estat d'acord. Però crec que hem de ser realistes i treure profit de les circumstàncies que ens ha tocat viure.

Desenganyem-nos: llevat d'alguna actuació puntual, els cables de Dalt Vila, la Marina i sa Penya no es soterren. Seguiran allà durant molt de temps. No hi ha ni sensibilitat ni diners per a eliminar-los. Hem de fer que siguin un senyal d'identitat, un element que distingeixi Eivissa: el paradís del cable, el cablejat de la Humanitat.

A partir d'ara en posarem més, molts de cables. La reforma dels PEPRI deixarà ben clar que les esteses elèctriques formen part del nostre paisatge urbà i fan que sigui conegut mundialment. Els japonesos vindran a fer-se fotos entre els nostres cables. La UNESCO els inclourà en la declaració de Patrimoni mundial. Ni Dalt Vila, ni sa Caleta, ni la posidònia: els cables ens trauran de la crisi. Nedarem en l'abundància.


Puig des Molins


Dalt Vila


Dalt Vila


La Marina


Dalt Vila


sa Penya


La Marina


sa Penya


Dalt Vila


sa Penya


Dalt Vila


La Marina


sa Penya


sa Penya

La Sèquia Llavanera, paisatge supervivent

Avui he estat al tram final de la Sèquia Llavanera, que "es troba endegat artificialment per aprofitar millor les aigües i regar els camps dels voltants. És, sens dubte, un dels torrents que més al·luvions ha aportat a la formació de les terres humides i fèrtils de les feixes, ja des de fa segles. La seua conca té una extensió de 56,57 km2, superfície que el situa en la tercera posició dels cursos d’aigua més importants de l’illa" (Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera).

Els camps que hom troba a banda i banda d'aquest curs d'aigua són, encara actualment, una zona de conreu de secà i constitueixen un dels darrers reductes del paisatge agrari del pla de Vila que, entre polígons industrials i urbanització incipient, arriba fins a les portes de la ciutat d'Eivissa.

En aquesta època de l'any, en què el sol ja rosteix els camps, hom hi pot veure bales de palla. En veurem durant molt de temps?

Camí des Fornàs i altres coses

Fideuà de spaghetti amb bolets secs

Avui he cuinat uns spaghetti com ho feia fa molts anys. He agafat bolets secs i els he posat a hidratar dins un bol amb aigua durant una horeta o dues.

Aquesta aigua s'ha d'aprofitar. He fet un sofregit de ceba i all. Hi he incorporat els bolets i els spaghetti crus, com si fos una fideuà. Els he remenat una estoneta i aleshores hi he abocat l'aigua dels bolets (no l'aboqueu tota: quan en queda una mica llenceu-la perquè allà hi ha la terra dels bolets).

D'aquesta manera els spaghetti couen com si fossin fideus d'una fideuà o arròs d'una paella: amb líquid a demanda (i per això la pasta adquireix aquest color torrat). Cal anar remenant. Quan falta poc per tenir cuita la pasta hi he posat una mica de mantega.

Fruites i flors amb iPhone 4 i Instagram

Tres de ses Feixes

Aquest matí he anat al mític establiment de neteja de cotxes Paco (entre Torrente i Tarantino), i he fet un parell de fotos a la zona de ses Feixes:

Eivissa Medieval

Ja ha arribat un any més el vergonyós "mercat medieval" [sic] a Eivissa. I què és? Doncs uns firaires que la setmana passada eren a Soria i la següent seran a Burgos arriben per a vendre els seus productes, a preu de delicatessen, per cert.

No hi manquen les habituals botigues de productes beneficiosos per a tots els mals. Anxoves del Cantàbric (!), exposades al sol dins pots de vidre, i figurants disfressats que passegen tots suats i amb cara d'avorriment. També hi ha un lloc on tenen aus nocturnes (!), damunt d'uns pals i amb les potes lligades, entre elles algun exemplar d'espècies protegides com ara el duc (Bubo bubo).

El rigor històric, ni que sigui a un nivell bàsic, és absent. L'única referència a l'Eivissa medieval són tres senyeres que només es posen un cop l'any, quan ve la fira, tal volta una clarivident referència al fet que la catalanitat d'Eivissa serà aviat matèria de museu (sin que se note el empeño).

No deixa de tenir un punt d'ironia el fet que, efectivament, Eivissa torna a ser aquests dies una població medieval en cert sentit: arriben a l'illa uns venedors i uns encantadors de serps a vendre els seus productes i remeis miraculosos, els cobren a preu d'or, els vilatans compren contents i encara queden encantats "que mos facin aquesta festa". Em ve al cap L'elisir d'amore (i crec que sóc benevolent).

Se suposa que aquesta pantomima, que té lloc dins unes muralles que pateixen greus patologies, es fa per a celebrar la declaració que la UNESCO va fer d'Eivissa com a patrimoni mundial. Sensacional.

I la broma li costa a l'Ajuntament 120.000 € (i encara gràcies: l'any passat en va costar 230.000).