Les fotografies del 2013

No són les millors tècnicament parlant, però són les que més m'agraden:

Ferran Nogués - photography · fotografia - 2013 from Ferran Nogués on Vimeo.

La fotografia, com el blues

Sempre he estat un amant i un defensor de la tècnica. La tècnica és el que proporciona la dosi de civilització i de ciència a una cosa bàsicament irracional i emotiva com és l'art. Ja des que era petit i passava hores dins del laboratori fotogràfic que el meu pare tenia muntat a casa, ajudant-lo a revelar fotos, he pogut veure, aprendre i valorar la importància que la tècnica té en el resultat final d'una fotografia.

Els fills de la fotografia digital, a no ser que ho hagin après posteriorment, difícilment seran conscients de la quantitat de coneixements, de la extrema complexitat, precisió i dificultat que envolten el procés de revelat i positivat químic de la fotografia. És un saber que es va perdent mica en mica, com no pot ser d'altra manera, a mesura que es va abandonant la pràctica de la fotografia tradicional química davant l'adveniment de la digital. No hi ha romanticisme ni nostàlgia en aquestes paraules. Això és el que hi ha.

Però el resultat final d'una fotografia, després de tots els càlculs, tota la precisió del procés de revelat, amb el cronometratge dels temps, la temperatura dels líquids, etc., pot acabar depenent d'un gest del fotògraf passant la mà per davant de l'objectiu de l'ampliadora, interrompent el flux de llum per tal d'intentar donar un efecte concret a una part de la foto. Aquell senzill gest, espontani, primitiu, fet sense càlcul ni mesura, és el que acaba determinant el que serà la foto. Hi ha la ciència i també hi ha el talent.

Però abans de tot això, l'acte primigeni, l'acte creatiu per excel·lència, la decisió de la qual dependrà tota la resta del procés fotogràfic, és l'enquadrament. Abans que res, la fotografia és triar, seleccionar un fragment de realitat que serà transformat en foto. Alguns en diuen "veure" la foto. Això defineix un fotògraf. Després vindrà tota la resta: la càmera, l'òptica, el paper, el software, tot depèn d'aquella primera decisió, de l'espurna d'inspiració, del moment en què neix la fotografia. Aquí és on trobem en estat pur la creativitat i el talent. La tècnica es pot aprendre. El talent, no. I això és com el blues: es té o no es té.

Ansel Adams

Avui celebraria el seu 111è aniversari un dels millors fotògrafs de tots els temps, l'Orson Welles de la fotografia, Ansel Adams. Celebrem-ho mirant el documental Ansel Adams, Photographer (1958):

Edward Weston a Barcelona

Des del 17 d’octubre, la Galeria Manuel Barbié del carrer Consell de Cent 321 de Barcelona, acull una exposició monogràfica sobre Edward Weston, un dels fotògrafs més importants del segle XX.

La mostra, comisariada per Victoria Combalía, està formada per positius realitzats als anys 80 pel fill del fotògraf, Cole Weston, a partir dels negatius originals.

Els afortunats que pugueu ser a Barcelona aquests dies podreu contemplar en tota la seva glòria el pebrot més famós de la història de la fotografia.

Al MNAC

Ahir vaig anar una estona al MNAC, aquest museu del qual que el seu va dir que calia canviar-ne el nom perquè això de "nacional" es veu que no queda bé i caldria que el nou nom inclogués la "marca Barcelona". És el tipus de coses que sempre han fet els progressistes i ciutadans del món que ens ha tocat patir a casa nostra. Sortosament, sembla que el MNAC seguirà sent el MNAC i no el Museu Multicultural de Barcelona i el Món (MMBM).

Primer vam fer una ullada a les sales d'art modern, on hi vaig trobar molt poca fotografia per al meu gust. Després vam dedicar el nostre temps només al Gòtic. Vaig retrobar vells coneguts com ara Francesc Comes, Jaume Serra o Damià Forment. Una delícia.

I en sortir vaig poder veure per primer cop la meravellosa vista de Barcelona amb les Columnes de Puig i Cadafalch.

sa Caleta i es Codolar

Ahir vaig trobar un moment per a a anar amb la meva filla al jaciment de sa Caleta i as Codolar:

Un coixí

L'altre dia estava mirant uns cotxes abandonats que hi havia perduts al centre de l'illa. Vidres trencats, pneumàtics rostits, ferralla, oli vessat, i a pocs metres un coixí. Damunt del terra de pols i palla, torrant-se sota el sol, aquell coixí.

Diumenge

La Marina

Gelateria Ferretti, carrer d'Enmig (Eivissa), iPhone4


Carrer d'Enmig (Eivissa), iPhone4


Carrer del bisbe Cardona (Eivissa), iphone4

Unes de Dalt Vila

Porta pintada (fusta) - painted door (wood). Eivissa. iPhone4.


Antiga casa de Dalt Vila - Old house at Dalt Vila (Eivissa). Mireu-la bé abans que algú hi perpetri una "rehabilitació" i la deixi irreconeixible. iPhone4.


$, Dalt Vila (Eivissa), iPhone4.


Què, Guillem, com t'han deixat l'illa, eh? Dalt Vila (Eivissa), iPhone4.


Carrer de Sant Lluís (Dalt Vila, Eivissa). iphone4.


Costa Vella (Dalt Vila, Eivissa). iphone4.

Més blanc i negre

“Entrance to old country house - Entrada a casa pagesa. Corona, Eivissa. iphone4.


“Ancient landscape (Corona, Eivissa) - Paisatge ancestral (Corona, Eivissa). iphone4.


“Sant Antoni de Portmany des del nord. Sant Antoni de Portmany from the north. Eivissa, iphone4.


Museu d'Art Contemporani d'Eivissa (MACE), Canon EOS 30D, Sigma 18-200mm F3.5-6.3 DC, 12 de juny del 2012.


La Marina (Eivissa), Canon EOS 30D, Sigma 18-200mm F3.5-6.3 DC, 12 de juny del 2012.

Algunes d'ahir i avui

Fruites i flors amb iPhone 4 i Instagram

Negatius de blanc i negre

sa Cala Roja, Eivissa, Pentax Spotmatic SP, Pentacon 2.8/29mm, Ilford FP4 Plus, març 2012.

Sant Llorenç de Balàfia, Eivissa, Pentax Spotmatic SP, Pentacon 2.8/29mm, Ilford FP4 Plus, març 2012.

Dalt Vila, Eivissa, Pentax Spotmatic SP, Pentacon 2.8/29mm, Ilford FP4 Plus, abril 2012.

Foto: el Museu d'Art Contemporani d'Eivissa

Museu d'Art Contemporani d'Eivissa (MACE), Canon EOS 30D, Sigma 18-200mm F3.5-6.3 DC, 23 de març del 2012.

Blanc i negre

Blanc i negre químic

Fa unes setmanes vaig rescatar de l'armari la vella Pentax Spotmatic del meu pare i vaig descobrir que tenia un rotllo a dins inacabat! Això sempre fa il·lusió. Es tracta d'un Ilford FP4. Vaig afanyar-me a fer les fotos que restaven i les vaig dur a Raymar a revelar. A casa vaig escanejar els negatius i hi havia coses de fa probablement un any! He d'afinar els paràmetres de l'escanejat per a evitar que quedi tant de gra a les fotos però, sincerament, no em molesta! És el que té la fotografia química :-D

Sempre que treballo amb pel·lícula em venen al cap els records d'infantesa, quan el meu pare em deixava entrara a l'habitació de casa que tenia habilitada com a laboratori, tota fosca i amb la llum vermella. Jo l'ajudava a revelar, amb el termòmetre, els líquids, cronometrant l'exposició de l'ampliadora... tot un art. Durant tots aquells anys, fins a l'adolescència, vaig poder aprendre la complexitat del revelat tradicional, amb la seva delicadesa i fragilitat, amb la quantitat de variables que influeixen en el resultat final. Un saber profund, que em sembla inabastable, i del qual només n'he gratat la superfície.