Presentació del número 51 de la revista Eivissa

Aquest vespre al Polvorí de Dalt Vila ha tingut lloc la presentació del número 51 de la revista Eivissa. Hi ha hagut paraules emotives i valentes per part de Joan Albert Ribas, Marià Serra i Enric Ribes:

Negatius de blanc i negre

sa Cala Roja, Eivissa, Pentax Spotmatic SP, Pentacon 2.8/29mm, Ilford FP4 Plus, març 2012.

Sant Llorenç de Balàfia, Eivissa, Pentax Spotmatic SP, Pentacon 2.8/29mm, Ilford FP4 Plus, març 2012.

Dalt Vila, Eivissa, Pentax Spotmatic SP, Pentacon 2.8/29mm, Ilford FP4 Plus, abril 2012.

Risotto de set bolets

Ja tenim aquí la recepta del 15! Ara feia temps que no hi participava.

El risotto, originari del nord d'Itàlia, és un plat cuinat de manera que l'arròs va deixant anar el midó durant la cocció i això, juntament amb la utilització de làctics com la mantega i la nata, és el que hi dóna la textura cremosa i lligada. Per al plat d'avui he aconseguit una barreja de set bolets secs que inclou moixernons, trompetes de la mort, ceps i xiitake.

S'han de posar els bolets en remull dins d'un bol, mínim mitja hora. He començat fent un sofregit de ceba i all, cansalada viada i carxofa (tallada a quartes). Fet això hi he incorporat els bolets i he reservat l'aigua per a la cocció posterior de l'arròs. Cal salar-ho. Tot seguit hi he afegit l'arròs i l'he remenat una bona estona fins que adquireix una certa transparència. Aleshores hi he afegit vi blanc. També hi he posat cúrcuma per a donar-hi un aroma sorprenent i una mica de color al plat.

Fet això he començat a afegir l'aigua dels bolets, mica en mica a mesura que l'arròs l'anava absorbint. Sense deixar de remenar (això és el que propiciarà que l'arròs deixi anar el seu midó). Quan quedi una mica de l'aigua dels bolets no l'utilitzeu perquè al fons del recipient hi ha la sorra que han deixat anar els bolets. A mitja cocció podeu afegir-hi mantega i parmesà ratllat. També s'hi pot posar nata (en aquesta ocasió no ho he fet). Seguiu remenant fins que l'arròs tingui la textura cremosa però conservi el seu cor "al dente".

Foto: el Museu d'Art Contemporani d'Eivissa

Museu d'Art Contemporani d'Eivissa (MACE), Canon EOS 30D, Sigma 18-200mm F3.5-6.3 DC, 23 de març del 2012.

Blanc i negre

Divendres Sant

Dalt Vila, Eivissa.

Una de Déu

Avui m'ho he passat pipa amb el Millenium sobre la humanitat de Déu. M'ha agradat especialment una reflexió que ha fet del teòleg José María Castillo en el sentit que l'important no és la fe sinó l'ètica: quan arribi el Judici Final, a ningú li preguntaran si ha tingut molta fe. Li preguntaran sobre el seu comportament, sobre la seva conducta. Bàsic.

Després m'he adonat que segueix havent-hi una tendència (la Teresa Forcades), que reivindica la humanitat del Cristianisme i ho fa utilitzant una terminologia basada en l'amor, l'amistat, la tendresa, i el proïsme. Ho disfressaran tant com vulguin però al final el Déu dels cristians és el que és: el pantocrator, castigador i immisericorde. És el Déu que va ofegar la humanitat sota les aigües perquè s'havia comportat malament i només va salvar en Noè i uns animals. I és el Déu que quan arribi el Judici Final no perdonarà.