dijous, 28 d’agost del 2014

L'arquitectura brutalista està de moda

L'arquitectura brutalista torna a estar de moda. Es veia a venir. Ja fa un temps que funciona el conegut perfil d'Instagram brutal_architecture:



I ara la BBC ho ha constatat la tendència amb aquest article: Brutalism: How unpopular buildings came back in fashion.

Existeix una estètica de la bestialitat. Jo mateix confesso que la vaig trobar quan es van construir les autopistes d'Eivissa (tot i que les meves fotos eren més aviat documentalistes):



A Barcelona hi ha coneguts exemples d'arquitectura brutalista. Per raons òbvies vaig conèixer bé un conjunt actualment desaparegut, que és on estava la meva facultat, format per grans torres de formigó i un element circular que la gent anomenava "l'ovni" (el nom oficial era "edifici Satèl·lit"). Actualment només en queda una part:



A Eivissa també n'hi ha bons exemples. De l'època del desarrollismo (que en aquesta illa ha durat fins a la crisi actual), tenim arquitectura brutalista horitzontal com és el conegut Hotel Corso, que malgrat el seu acabat original en color blanc que evitava el formigó vist, no deixa de ser una atrocitat territorial perpetrada a primera línia de mar i objecte de meravelloses postals vintage com aquesta:



També d'aquella època d'expansió constructiva són els brutals hotelassos que embellesen el Port de Sant Miquel:



Però el gust per l'arquitectura brutalista a Eivissa ha arribat fins a l'actualitat, com ho demostra el Conservatori Professional de Música i Dansa, que llueix el seu formigó amb orgull soviètic:

dilluns, 10 de març del 2014

El Stonehenge d'Andrew Rogers


Fins aquesta tarda no hi havia pogut anar. "Time and Space" és la famosa escultura que Andrew Rogers va instal·lar (construir?) a Cala Llentia, i que després d'haver estat denunciada s'haurà d'eliminar. Està a una zona de paisatge molt sensible del litoral d'Eivissa, molt a prop del mar, i la normativa territorial no permet una cosa com aquesta.

Dit això, recomano a tothom que vagi a visitar-la. Jo feia molt de temps que no veia in situ una estructura megalítica d'aquesta magnitud, i no recordava la sensació que l'observador té quan contempla una cosa així.

Però la llei és la llei i aquesta brutal escultura s'haurà de treure del lloc on està. Per una vegada que un artista deixa sobre aquesta illa alguna cosa que valgui la pena... ja és mala sort. A Eivissa ens quedarem amb el fals dolmen de la rotonda de Platja d'en Bossa (això sí que hauria de ser delicte), i haurem de contemplar tots les atrocitats urbanístiques que des dels anys seixanta han massacrat el litoral (fins al dia d'avui). Però l'escultura d'Andrew Rogers serà la gran il·legalitat i haurà de ser eliminada. No passarà el mateix amb la multitud de magatzems de blocs, cases i casetes il·legals, paisatges suburbials. No passarà el mateix amb l'art públic estèticament delictiu que ens ha tocat contemplar. No. Tot el pes de la llei caurà sobre l'escultura Andrew Rogers. A Eivissa les coses van així.

A pocs metres d'aquesta escultura hi ha les restes d'uns murs de blocs de formigó, que deuen tenir ja algunes dècades i que són el testimoni d'algun atemptat urbanístic a primera línia de costa, que no es va arribar a consumar. Aquests murs de formigó, metàfora d'aquesta illa, ens sobreviuran a nosaltres.



dissabte, 4 de gener del 2014

dimarts, 31 de desembre del 2013

La fotografia, com el blues


Sempre he estat un amant i un defensor de la tècnica. La tècnica és el que proporciona la dosi de civilització i de ciència a una cosa bàsicament irracional i emotiva com és l'art. Ja des que era petit i passava hores dins del laboratori fotogràfic que el meu pare tenia muntat a casa, ajudant-lo a revelar fotos, he pogut veure, aprendre i valorar la importància que la tècnica té en el resultat final d'una fotografia.

Els fills de la fotografia digital, a no ser que ho hagin après posteriorment, difícilment seran conscients de la quantitat de coneixements, de la extrema complexitat, precisió i dificultat que envolten el procés de revelat i positivat químic de la fotografia. És un saber que es va perdent mica en mica, com no pot ser d'altra manera, a mesura que es va abandonant la pràctica de la fotografia tradicional química davant l'adveniment de la digital. No hi ha romanticisme ni nostàlgia en aquestes paraules. Això és el que hi ha.

Però el resultat final d'una fotografia, després de tots els càlculs, tota la precisió del procés de revelat, amb el cronometratge dels temps, la temperatura dels líquids, etc., pot acabar depenent d'un gest del fotògraf passant la mà per davant de l'objectiu de l'ampliadora, interrompent el flux de llum per tal d'intentar donar un efecte concret a una part de la foto. Aquell senzill gest, espontani, primitiu, fet sense càlcul ni mesura, és el que acaba determinant el que serà la foto. Hi ha la ciència i també hi ha el talent.

Però abans de tot això, l'acte primigeni, l'acte creatiu per excel·lència, la decisió de la qual dependrà tota la resta del procés fotogràfic, és l'enquadrament. Abans que res, la fotografia és triar, seleccionar un fragment de realitat que serà transformat en foto. Alguns en diuen "veure" la foto. Això defineix un fotògraf. Després vindrà tota la resta: la càmera, l'òptica, el paper, el software, tot depèn d'aquella primera decisió, de l'espurna d'inspiració, del moment en què neix la fotografia. Aquí és on trobem en estat pur la creativitat i el talent. La tècnica es pot aprendre. El talent, no. I això és com el blues: es té o no es té.

dijous, 5 de desembre del 2013

Paisatge mil·lenari



Avui he passat gran part del matí a la zona de les anomenades feixes medievals, la gran zona de camps de conreu que hi ha a l'interior de les Feixes del prat de ses Monges. Aquestes feixes, d'origen medieval, són un miracle de supervivència. Un paisatge que ha quedat fossilitzat i es conserva en gran part. Encara actualment, la majoria de finques tenen ús agrícola i hom hi pot caminar mentre escolta els sons d'ases i gallines. Arqueologia viva. Esperem que perduri.

diumenge, 29 de setembre del 2013

Uncle Sal - III Anniversary Comeback Special

Finalment tinc les fotos del concert que els Uncle Sal van oferir a Can Jordi el 20 de setembre. D'entrada he de dir que, per raons familiars, no tenia gens clar que hi pogués anar. Vaig perdre la targeta de memòria de la càmera (de 32GB) i vaig haver d'agafar una que tinc de... 1GB. A causa d'això vaig haver de fer moltes fotos amb l'iPhone4 i el cert és que estic content perquè les fotos de l'iPhone, amb la seva poca resolució i mala resposta en condicions de poca llum, tenen el seu encant. Jo no utilitzo flash. Les fotos estan forçades i tenen tot el seu gra (soroll), però crec que capten bé l'ambient del moment. Vaig fer vídeo i vaig fer totes les fotos que vaig poder, cosa que per a un documentalista malalt com jo és una festa.

Els Uncle Sal van fer un gran concert (amb homenatge a Blues Dave inclòs). A la mitja part, en Vicent va aparèixer amb un pastís d'aniversari en forma de guitarra elèctrica, va pronunciar unes emotives paraules ("Vicent style"), i tot Can Jordi va brindar per la banda i per la música en directe.

Els Uncle Sal són grans. Els seus concerts són una celebració del rock, de la música en viu. Uncle Sal són tot actitud. Amb en Nando hem comentat més d'una vegada que aquest és el problema d'Illinois Central: nosaltres encarem els concerts amb solemnitat, preocupats per tocar bé. Els Uncle Sal, en canvi, es preocupen perquè la gent s'ho passi bé. Els seus concerts són festes, i per això dóna gust veure'ls.

Podeu veure les fotos d'aquella nit clicant aquest enllaç.

IMG_0870

dilluns, 26 d’agost del 2013

Les primeres pluges

L'estiu està molt avançat i han arribat a Eivissa les primers pluges de finals d'agost. La pluja de primera hora del matí ha anat escampant i al migdia el sol escalfava el terra: molta humitat a l'ambient. Ja es pot ensumar la tardor que s'acosta. Els boscos de Sant Joan, mullats, desprenen aquella olor d'humitat tan característica. En alguns racons del bosc, la molsa no deixa de ser verda en tot l'estiu.