Sentint el partit del Mardid per la COPE

Quan era jove, desobeint els consells del president Pujol, havia sentit molt la COPE. Sentia La Linterna i també el futbol. Tenia gràcia. I avui, mira, m'ha donat per aquí i he posat el futbol. Ja no recordava el "viatge" que suposa fotre's un partit de la COPE en vena. D'entrada el to de veu. Criden. Tots criden molt. I les erres s'han de marcar molt: és la RRRRRRRRRReal Sociedad, RRRRRRRRRRRRRRrrroberto García, etc... com si amb els crits que fan no se'ls entengués prou.

Fan servir expressions molt lletges des del punt de vista de l'estètica, de la fonètica, com ara "Pepe aguanta el cuero". Ells no en són conscients però expressions com aquesta no s'han de dir. I és que a la retòrica esportiva de la premsa espanyola les coses s'han de dir con propiedaz: un partit és un encuentro, un àrbitre és un colegiado, la pilota és el esférico o el cuero, la poteria és la meta, el porter és el guardameta o cancerbero (aquesta és molt bona). Quan un equip va guanyant el partit diuen que manda, i després hi ha aquell llenguatge bèlic on els jugadors passen a ser las huestes que defienden el flanco, per no esmentar aquelles expressions que no vull qualificar, com ara que un jugador que és bo tiene raza (!). Quina raza? Si això diu un locutor basc transmetent un partit de l'Eibar li apliquen la llei antiterrorista. Ah, i després, cada vegada que hi ha un gol a qualsevol altre camp fan sonar un senyal d'avís i "entra" un corresponsal, a crits, dient allò de "G o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o l del Alavés...". Duríssim.

Una volta per la Marina

Aquest matí, quan he pogut sortir de casa, he anat a la Marina a comprar una sorpresa per na Laura. Illa de contrastos.

Patates xip arrissades

A tothom li agrada més una patata xip arrisada que una de plana però no he conegut ningú que ho verbalitzi amb la passió, arribant a la reivindicació, com ho fa una companya meva de feina (i cantant), na Lina. Cada vegada que obro una bossa de xips i n'agafo una d'arrissada recordo inevitablement na Lina.

Ja són entre nosaltres

Dia pesat el d'avui. Com tota la setmana. Però el dia sempre és massa curt. A l'hora de sopar és quan comença el dia per mi. Però hom ha de sopar, i després està cansat i no rendeix. No és que tingui son sinó que voldria fer moltes coses però estic massa cansat com per a fer-les bé.

Avui he reinstal·lat el Windows XP (uE_7 v2) a la Laura. He tingut molts problemes per a instal·lar-lo des de pendrives bootables (pantalles blaves) i finalment m'han hagut de deixar un CD-ROM extern. La web d'Acer no m'ha donat el driver accelerador de gràfics i he hagut de trobar-lo a la web d'Intel. Ara sembla que la Laura torna a tenir l'ordinador al 100%.

I bé, tal com ho deia en Carles fa uns dies, ja han arribat. L'olor d'oli de coco els delata. Ja són aquí. Quan comença a fer bon temps, a Eivissa comencen a arribar turistes. N'hi ha que venen de vacances (aquests són els de l'oli de coco) i n'hi ha que venen a fer la temporada. Molt freak i molt tarat pel carrer. És el moment de marxar cap als fiords noruegs durant quatre mesos. Qui pogués fer-ho!

Pollastre 2.1

Això del Pollatre 2.1 és perquè ja hi hagué un Pollastre 2.0 i en aquesta ocasió hi he fet canvis.

Avui he anat al Mercat Nou d'Eivissa on m'han robat cobrant-me un preu abusiu per un pollastre pagès. He pagat de manera automàtica i després, de tornada cap a casa he pensat "t'han pres el pel". Bé. Avui hi he posat el suc de dues llimones, força sal, i pebre negre, un bon raig d'oli d'oliva, el meu trio d'espècies bàsiques (romaní, farigola, i orenga), dues fulles de llorer, a més d'una barreja d'espècies àrabs (que em van regalar i no sé què duu), pebre, una Voll-Damm, un raig de Brandi, i un de vi negre (Rogent, de la Conca de Barberà). De verdures el que hi havia a casa: dos porros grans, dues cebes grans, dos pebrots vermells i tres pastanagues, tot tallat petitet. L'animal ha cuit unes tres hores i, com sempre, l'he anat regant amb el seu suc.

Aquest és l'altre blog

Al meu blog de música, Perfect Pair, a vegades hi he escrit coses de caire més personal que no encaixen en la temàtica i el to de la resta d'entrades. Animat per Blogs com Retalls o el Dietari a destemps (salvant molt les distàncies), m'he decidit a escriure de tant en tant coses meves que no siguin de música. Documentalista malaltís com sóc, ho faig principalment per a tenir un record de les coses que amb el temps oblidem. Això mentre duri el blog.