Blanc i negre químic

Fa unes setmanes vaig rescatar de l'armari la vella Pentax Spotmatic del meu pare i vaig descobrir que tenia un rotllo a dins inacabat! Això sempre fa il·lusió. Es tracta d'un Ilford FP4. Vaig afanyar-me a fer les fotos que restaven i les vaig dur a Raymar a revelar. A casa vaig escanejar els negatius i hi havia coses de fa probablement un any! He d'afinar els paràmetres de l'escanejat per a evitar que quedi tant de gra a les fotos però, sincerament, no em molesta! És el que té la fotografia química :-D

Sempre que treballo amb pel·lícula em venen al cap els records d'infantesa, quan el meu pare em deixava entrara a l'habitació de casa que tenia habilitada com a laboratori, tota fosca i amb la llum vermella. Jo l'ajudava a revelar, amb el termòmetre, els líquids, cronometrant l'exposició de l'ampliadora... tot un art. Durant tots aquells anys, fins a l'adolescència, vaig poder aprendre la complexitat del revelat tradicional, amb la seva delicadesa i fragilitat, amb la quantitat de variables que influeixen en el resultat final. Un saber profund, que em sembla inabastable, i del qual només n'he gratat la superfície.