Quan era jove, desobeint els consells del president Pujol, havia sentit molt la COPE. Sentia La Linterna i també el futbol. Tenia gràcia. I avui, mira, m'ha donat per aquí i he posat el futbol. Ja no recordava el "viatge" que suposa fotre's un partit de la COPE en vena. D'entrada el to de veu. Criden. Tots criden molt. I les erres s'han de marcar molt: és la RRRRRRRRRReal Sociedad, RRRRRRRRRRRRRRrrroberto García, etc... com si amb els crits que fan no se'ls entengués prou.
Fan servir expressions molt lletges des del punt de vista de l'estètica, de la fonètica, com ara "Pepe aguanta el cuero". Ells no en són conscients però expressions com aquesta no s'han de dir. I és que a la retòrica esportiva de la premsa espanyola les coses s'han de dir con propiedaz: un partit és un encuentro, un àrbitre és un colegiado, la pilota és el esférico o el cuero, la poteria és la meta, el porter és el guardameta o cancerbero (aquesta és molt bona). Quan un equip va guanyant el partit diuen que manda, i després hi ha aquell llenguatge bèlic on els jugadors passen a ser las huestes que defienden el flanco, per no esmentar aquelles expressions que no vull qualificar, com ara que un jugador que és bo tiene raza (!). Quina raza? Si això diu un locutor basc transmetent un partit de l'Eibar li apliquen la llei antiterrorista. Ah, i després, cada vegada que hi ha un gol a qualsevol altre camp fan sonar un senyal d'avís i "entra" un corresponsal, a crits, dient allò de "G o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o o l del Alavés...". Duríssim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada