Servei d'atenció al client d'Orange

Ja fa dies que em dedico a passar les tardes amb el Servei d'atenció al client d'Orange. Són bons. D'entrada cal dir que totes les persones que m'han atès en primera instància eren homes (a diferència de Movistar on majoritàriament eren dones tot i que hi ha algun home). El seu tracte és clarament més amable i cordial que el de Movistar. Ara bé, el meu problema segueix sense ser resolt. A la darrera trucada (feta fa pocs minuts), m'han passat a tres persones consecutives que m'han fet repetir el motiu de la trucada, el número de telèfon i el meu nom. Tot seguit em deien que havien de comprovar les dades i em posaven música durant uns minuts fins que una altra persona em tornava a preguntar el motiu de la trucada, el número de telèfon i el meu nom. Així tres. El dia de la marmota.

El peix que es mossega la cua: m'he donat d'alta d'uns serveis per als quals han d'enviar un instal·lador a casa per a posar-los en funcionament. Aquesta persona se suposa que també m'ha de dur el contracte en paper. Com que ja fa més d'una setmana i no ve ningú, no tinc contracte. Per tant no sé quines són les condicions legals (drets, obligacions, terminis), a què he de fer front i contra les qual iniciar les accions legals que consideri oportunes. Indefensió. He sol·licitat (dues vegades), que m'enviïn el contracte per correu electrònic. Ara m'han dit que ho faran en 72 hores màxim.

Continuarà.

Dalt Vila

Aquesta tarda he fet una breu passejada per Dalt Vila. Ja de baixada he viscut un moment impactant quan per una finestra d'una casa s'ha començat a sentir a tot volum una música que era com si un nen cantés flamenc però (amb aquells crits, naturalment), amb acompanyament peruà i una lletra que no em veig capaç de reproduir però que cap nen hauria de cantar. Això és mestissatge freak hardcore, la resta són collonades. Molt dur.

Diumenge

Diumenge al vespre, breu passeig pel Puig des Molins, aquest monument al desastre territorial, a l'urbanisme suburbial, on hi regnen la il·legalitat i la brutor. Patrimoni de la Humanitat.

Dijous

Avui tenim una mica d'art contemporani...

Més art contemporani...

Sòl desèrtic...

Terra vermella llaurada...

Camps plens de canonades gegants...

Molsa...

Velles parets amb espina de peix...

Més art contemporani rural (en aquest cas escultura)...

i arbres tallats.

Canelons: un altre clàssic

Avui he fet canelons per a tota la família. Pel que fa als canelons, sembla que haurem de fer caure un parell de mites. El primer és el del seu origen italià (els canelons "Rossini"). Resulta que aquest bon home menjava una pasta farcida amb fetge però que no eren els canelons a la catalana que tots coneixem. L'altre mite és el que diu que en Marco Polo va introduir la pasta a Itàlia per la ruta de la seda, però es veu que alguns documents anteriors ja parlen de pasta dura com la que coneixem avui, i que probablement havien introduït els musulmans per Sicília.

I dit això anem al tema. Per a fer els canelons he seguit només en part la recepta de la Mireia Carbó, que consisteix bàsicament a fer-ho tot al forn, ja tallat, i així facilitar una mica la feina. Primer he tallat a trossos la carn de vedella, porc i pollastre. També he tallat molta ceba, pastanaga, tomàquet, all i una mica de carbassa (la seva dolçor ha estat compensada amb salsa de soja). Tot això al forn durant una hora i després hi he afegit un raig de brandi. Per a la propera vegada ho faré al foc, no al forn, dins d'una gran olla baixa o cassola. Em dóna la sensació que controles més el que estàs fent que no pas quan ho fiques al forn.

Fet això, ho he triturat la carn i les verdures, i hi he afegit pa mullat amb llet i foie-gras. Com que la textura no era prou cremosa hi he afegit una mica de mantega (hi ha gent que hi posa una mica de beixamel).

Amb la pasta resultant he omplert els canelons. Tenia pasta de dos tipus: una que eren canelons de pasta dura (com uns macarrons molt grans), i també tenia les làmines de pasta tova que s'han d'enrotllar. Els primers tenen una cocció al forn, amb la beixamel i tot, de 30-40 minuts. Els segons tenen una cocció molt ràpida.

Per a la beixamel no he seguit la Mireia Carbó, sinó que he fet un abundant sofregit de ceba i l'he incorporat a una olla amb la llet, farina de blat (la famosa Maizena), nou moscada i mantega. Això es fa bullir sense deixar de remenar i s'apaga el foc. Només s'han de cobrir els canelons amb la beixamel i posar-hi formatge ratllat a sobre.

Un clàssic: croquetes de pollastre

Just les havia fet quan em vaig assabentar que eren La recepta del 15. Si ho arribo a saber hauria pensat una fórmula més imaginativa però bé, aquestes són les de pollastre. Un clàssic.

Les croquetes que tenen beixamel es poden elaborar bàsicament de dues maneres diferents. Fent la beixamel de manera aïllada i incorporant-la a la resta d'ingredients, o bé fer-la amb la massa. Per a les de pollastre he seguit el primer mètode i no m'acaba de fer. Vaig quedar més satisfet quan vaig fer les croquetes de pernil, fent la beixamel amb el sofregit de ceba i pernil.

En qualsevol cas, aquestes les he fet amb el pollastre que havia sobrat del caldo. He començat fent un sofregit de ceba (cal tallar-la molt petita o bé ratllar-la) i incorporant-hi el pollastre net i passat per la picadora.

Tot seguit he fet una beixamel i la he anat afegint al sofregit de ceba i pollastre fins a obtenir la textura prou espessa com per a poder donar després forma de manera còmoda a les croquetes. Ja he dit que és millor seguir el sistema de fer la beixamel dins del sofregit. Ara s'ha d'escampar la pasta sobre una superfície plana. Podeu fer una capa d'un dit de gruix. Això facilitarà que refredi ràpid i podreu fer les croquetes.

Quan hagi refredat bé la pasta, feu croquetes, passeu-les per farina, ou batut i pa ratllat (en aquest ordre). Cal fregir-les en oli abundant (és preferible una paella petita i que l'oli cobreixi bona part de les croquetes). També cal no posar moltes croquetes a la vegada dins la paella (així evitarem que l'oli es refredi i s'obrin les croquetes).

Dilluns de contrastos

Aquest matí alguns llocs d'Eivissa han aparegut nevats. Jo he anat a Morna al migdia i encara hi havia restes de neu entre les pedres de les parets de marge i a les obagues.

Probablement per a combatre el fred, aquest simpàtic veí de l'avinguda d'Espanya ha penjat la seva tovallola més calenta just davant la porta del Consell Insular :-D

Fricandó clàssic

Fricandó: s. XVII; del fr. fricandeau, íd., format sobre fricassée (v. fricassé), prenent -assée com un sufix i fric- com un radical variant de fri-, de frire 'fregir'. És un dels plats emblemàtics de la cuina catalana.

Per a fer aquest fricandó he seguit principalment la recepta del llibre de la Mireia Carbó "La cuina que no amoïna", que ja vaig utilitzar per a les croquetes de pernil.

El fricandó es pot fer amb diversos tipus de bolets. Normalment s'hi posen moixernons, cama-secs, trompetes de la mort, o camagrocs. És un plat que aprofita bolets que s'han tingut secs en conserva. Uns vint minuts abans de començar s'agafen els bolets (jo en aquest cas tenia cama-secs), i es posen dins d'un bol amb aigua.

A una paella fregim lleugerament uns talls de vedella finets, salpebrats i enfarinats (1/2 kg o una mica més, per a quatre persones). Els reservem.

A una cassola hi posem un parell de cebes ratllades i les comencem a sofregir. Passada una estoneta hi afegim 3 tomàquets ratllats i anem remenant fins a tenir un sofregit ben confitat. Jo hi he posat un raig de salsa de soja, que sempre hi aporta uns tons torrats (i salats). Aleshores posem els talls de carn dins d'aquesta cassola i ho deixem fer durant un minut. Hi afegim una copa de vi (blanc o negre), una fulla de llorer, i ho deixem reduir una mica. Aleshores cobrim la carn amb aigua o brou, hi posem els bolets, l'aigua dels bolets, i deixem que cogui a foc lent durant una hora.

Passem a fer la picada: unes 15 ametlles, una o dues dents d'all, julivert i un raig de brou. L'afegirem quan faltin pocs minuts de cocció. Es pot acompanyar amb arròs blanc o directament amb patates fregides amb allets i pebrot.

Quiche clàssica

De maneres de fer la quiche ni ha moltes però la cansalada i la ceba sempre hi són. Aquest és la que normalment faig. També s'hi poden incorporar verdures però la base és aquesta.

En aquesta ocasió he començat fent el sofregit de dues cebes grosses. Cal donar temps a la ceba per tal que tregui tots els seus aromes torrats. Quan la ceba ja fa una estona que està a la paella hi he incorporat la cansalada tallada a trossets petits. Per a compensar la intensitat d'aquests sabors també s'hi poden posar (al final) herbes fresques (romaní, alfàbrega, etc.).

He fet servir una massa de pasta brisa comprada, que he posat dins d'un recipient amb les vores una mica altes. Sobre la massa hi he escampat el sofregit. Tot seguit he batut un ou i hi he afegit crema de llet i un raig de llet (per tal de fer-la més lleugera), i ho he abocat al sofregit.

Al damunt hi he posat abundant formatge ratllat. Al forn a uns 180 graus fins que el formatge comença a torrar. Si la quiche no és gaire gruixuda ja estarà cuita.

Dissabte de fred

Aquest matí ha començat a nevar a Eivissa i m'ho he fet venir bé per sortir de casa amb la màquina de fotos per a veure si podia fer alguna foto de l'illa nevada. Cap al nord. Muntanyes de Morna, Sant Carles de Peralta. Res de res. 2 graus. La neu no quallava. Un cafè a Ca n'Anneta (ara Casa Anita, amb el Marca damunt la barra), i cap a casa.

A la tarda havia de fer croquetes. Tenia pollastre que havia sobrat de fer caldo i amb el fred que feia era una tarda ideal per a estar a la cuina. Mai havia fet croquetes de pollastre i he improvisat una mica. La textura de la massa emprenyava molt a l'hora de donar forma a cada croqueta. Pensava que les tindria enllestides en un quart d'hora com les de pernil però no ha estat així. I no les he pogut fer assegut. Quin mal d'esquena. I per sopar n'he fregit un parell i esquitxen com si fossin ous. Molt agradable tot plegat. Espero que el diumenge sigui millor.

Ah, gràcies a na MJ de can Dit i Fet he sabut que sense saber-ho he fet la Recepta del 15.

Ah, el dia no ha acabat tan malament. Un bon brioix casolà sempre va bé.